El sistema educatiu - d’on partim i cap a on anem -

En un món cada cop més canviant i globalitzat es posa en relleu la necessitat d'innovar-se i adaptar-se per poder-hi viure. Els reptes als quals hem de fer front són cada vegada més nombrosos i diversos. En aquest context tan desafiador enquadrem l'educació, que com es ve parlant des de fa anys cal que pateixi un canvi substancial per poder adaptar-se a les necessitats actuals. Tanmateix, per poder dirigir el canvi hem de conèixer d'on partim i quals són els desafiaments educatius actuals.

El punt de partida és l’escola tradicional, tan criticada avui en dia, ja que en alguns casos encara continua vigent. Aquest model es va configurar sobre les exigències d’un món il·lustrat que s’industrialitzava, i va assolir transformar una societat agrícola en una de proletaris qualificats per a la feina en fàbriques. Hem de contextualitzar la seva aparició i no llevar-la mèrit, ja que va ser capaç d’educar en massa a una gran part de la població. Tanmateix, els reptes als quals s’enfrontava l’escola tradicional al segle passat no són els mateixos que els del món actual.

El nou sistema educatiu ha d’ensenyar a les noves generacions a viure en la incertesa. La nostra cultura ens ha preparat per a planificar-ho tot, per aconseguir objectius i ser productius. La societat sempre ha valorat el control i el fet que tots podem tenir qualsevol cosa si ens ho proposem. Tot això és paradoxal, ja que moltes coses no depenen de nosaltres mateixos més en aquesta època de pandèmia que vivim. Com va dir el psiquiatre austríac Viktor Frankl: “Quan ja no podem canviar una situació, tenim el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”. Només superarem aquest repte si aprenem a acceptar aquesta pèrdua de certesa global, reconeixem la nostra vulnerabilitat, ens permetem sentir emocions i emparar-nos en la calidesa de les persones del nostre entorn. 

Per altra banda, tots som conscients que les eines digitals han de constituir un eix fonamental en el nou model educatiu. No obstant això, hem de tenir en compte que aquestes també comporten inconvenients. Google s’erigeix com la veritable i única font inesgotable de coneixement i és que avui la mancança d’informació no és el problema, sinó la seva sobreabundància. És imperatiu dotar als alumnes de recursos perquè construeixin un coneixement crític. Per això, s’ha de fer front al que considero que són els majors entrebancs de la tecnologia: els filtres bombolla i la mercantilització dels big data.

                                                          Filtre bombolla. Imatge sota llicènica Creative Commons.

La tecnologia té un costat fosc 🌘.
És fonamental la protecció del menor en l'entorn digital. D'aquí la importància d'instal·lar mecanismes de control parental en els dispositius dels més petits 📱. #cthinkeMAhttps://t.co/dNNJWTTNU9 via @el_pais

— Basilio Campillo (@BasilioCampillo) November 24, 2021

Els majors assoliments en la història de la humanitat no són fruit del treball d'una única persona. Això s’ha vist evidenciat amb la COVID-19, la pandèmia ha posat en relleu la necessitat de col·laboració i cooperació entre els països  per a sortir-se'n. Únicament donant-nos suport els uns als altres i lluitant per un model econòmic al servei de la vida prosperarem, aquests són els valors que hem de transmetre a les noves generacions. 

Superar adequadament aquests reptes per a garantir la renovació substancial de la institució escolar requereix nous marcs pedagògics. La pedagogia que imperi en el nou model educatiu ha d’apostar per una manera d’ensenyar i avaluar que sigui activa, reflexiva, cooperativa, creativa i digital. 

Avui sabem que perquè l'experiència de l’aprenentatge sigui significativa hem de brindar als alumnes experiències que siguin rellevants i reflexives. Els estudiants han de tenir l’oportunitat de viure i sentir el coneixement. Això s’oposa a la transmissió directa de coneixement tan característica de l’escola tradicional. En aquest vell model el coneixement era concebut com una cosa intangible, passiva i descontextualitzada. El resultat, un aprenentatge superficial en el qual els estudiants memoritzaven  un reguitzell quilomètric de continguts però de mil·límetres de profunditat. 

La nova pedagogia ha de potenciar la col·laboració en i entre els tres grups que confirmen la institució escolar: el professorat, els alumnes i les famílies. El grau d’implicació de les tres parts ha de ser el mateix, ja que persegueixen un clar objectiu comú: ensenyar a les noves generacions a viure i autofer-se en societat. Només amb la intra i interdependència de les tres parts, els estudiants aprendran a enfrontar-se per si mateixos i en col·laboració a les adversitats de la vida. 

Hem parlat que el nou model ha de ser digital, però arran de la COVID-19 s’ha posat de manifest que la docència exclusiva en línia no és capaç d’abastar totes les necessitats dels estudiants. L’ensenyament ha de ser híbrid i s’ha de preservar l’existència d’espais presencials on els alumnes puguin socialitzar. Perquè ja ho deia Aristòtil, l'ésser humà és social per naturalesa.  

Finalment, la manera d’avaluar ha d’anar en sintonia amb l’anteriorment exposat. Les notes d’un estudiant no poden dependre del bon o mal rendiment que tingui en un examen.  La qualificació ha de donar pas a l’avaluació personalitzada del progrés de l'estudiant mitjançant una retroalimentació bidireccional al llarg de tot el curs acadèmic.

Tot plegat, estic segur que cadascun tindrà la seva opinió sobre com ha de conformar-se l'anhelat nou sistema educatiu. No obstant això, i malgrat que existeixi diversitat d’opinions, mai hem d’oblidar que el que tenim davant és el nostre futur. 

Bibliografia:

Pérez Gómez, Á. I., Soto Gómez, E. (2021). Aprender Juntos a Vivir y Explorar la Complejidad. Nuevos Marcos Pedagógicos de la Interpretación y Acción. REICE. Revista Iberoamericana sobre Calidad, Eficacia y Cambio en Educación, 19(4), 13-29. https://doi.org/10.15366/reice2021.19.4.001